Si les aus pintessin, ho farien amb pinzells de plomes

Si les aus pintessin, ho farien amb pinzells de plomes. L’art amb pinzells d’aquest caire resultaria molt diferent al nostre, que els pintem amb els que estan fets de cabells. Puc pensar en algun quadre conegut, com l’autoretrat de Van Gogh, per imaginar com podria resultar l’art dels pinzells de plomes. I no ho dic de manera insultant, simplement penso en la interacció de les plomes en comparació amb la dels cabells sobre el llenç. El cabell i les plomes tenen qualitats físiques molt diferents. I quan parlo d’aus no em refereixo a qualsevol bíped amb ales, sincerament, no sóc capaç d’imaginar una oreneta pintant un llenç a l’oli. No obstant, un flamenc sí que me’l puc imaginar.

Qualsevol persona llegint això deu pensar que estic sonat, però al Japó no m’ho discutiria ningú. Allà fan pinzells amb el cabell dels nadons. La veritat és que la primera vegada que vaig escoltar això em va sonar una mica macabre. Diuen que el primer tall de cabell d’un bebè és especialment fi i suau, unes característiques que el fan únic per a un pinzell, sobretot per a treballs cal·ligràfics. En diuen taimōfude, que vindria a ser una cosa així com “pinzell de cabell fetal”.

No recordo en quin moment vaig pensar en escriure sobre el tipus de pinzell que farien servir les aus per pintar obres a l’oli. Ben pensat, per pintar-ne en acrílic farien servir els mateixos pinzells, així que això és irrellevant. El que sí que sé és que no hauria estat capaç d’escriure-ho en anglès, i normalment escric en anglès. Curiosament, penso indistintament en els dos idiomes, cosa que em resulta una benedicció i un malson a parts iguals. Penso, i disculpeu-me la redundància, en el procés de pensar.

És com un riu: el que resultarà en un pensament comença des de l’aiguaneix, es va formant torrent avall, i al moment de decidir en quin idioma materialitzar-se, es bifurca. És en aquest moment quan el pensament, que encara no ho és del tot, adquireix el seu idioma. Penso que l’idioma en què es genera un pensament el modela de manera determinant. Un no acabarà pensant el mateix en un idioma que en l’altre. Per més voltes que li doni, estic convençut que, en anglès, mai hauria pensat sobre els pinzells de les aus.

Em resulta complicat desenvolupar una idea en un idioma diferent al que l’ha formulat el meu cap. Suposo que seria com nedar a contracorrent. O, si voleu, i parlant de pinzells, com desfer-ne el seu traç. En japonès existeix el terme zuihitsu, que vol dir literalment “seguir el pinzell”, i fa referència a un gènere literari on es flueix d’una idea a l’altra, de manera aparentment desordenada, sense massa estructura. Una mica el que fa el meu cap un cop ha traçat el primer pensament. És per això que avui escric en català, i no en anglès, com estic acostumat a fer.

Algú que m’hagi llegit anteriorment deu pensar que ni tan sols sóc la mateixa persona, o que estic fent ús d’alguna de les maleïdes intel·ligències artificials. La veritat, no crec que aquestes eines, que respecto en molts àmbits però que em semblen el dimoni en l’àmbit literari, siguin capaces de pensar en quins pinzells farien servir les aus si pintessin a l’oli. Potser aquest text arriba a entrenar alguna d’elles i aleshores sí que ho faran, qui sap.

Hi ha qui es preguntarà per què aquestes eines em semblen el dimoni en l’àmbit literari, però resulta que Murakami ja ho va raonar fa més de vint anys. Em veig forçat a introduir un tercer idioma, el castellà, atès que aquesta cita la vaig llegir en una traducció en aquest idioma:

En mi caso, gracias a que todos somos muy distintos, puedo seguir escribiendo novelas. Puedo seguir escribiendo mis particulares historias porque, ante un mismo paisaje, capto aspectos distintos de los que captaría otra persona, y porque siento cosas distintas o elijo palabras diferentes a las que otro sentiría o elegiría. - Haruki Murakami, De qué hablo cuando hablo de correr (Tusquets, traducció de Francisco Barberán).

No li discutiria ni una paraula, de la mateixa manera que ell, sent japonès, probablement no em discutiria que les aus pintessin amb pinzells fets de plomes. Murakami no pensava en eines d’intel·ligència artificial quan va escriure això, no obstant això sí que parlava de la importància que té la veu amb personalitat en una obra literària o, més ben dit, com la personalitat és precisament el que fa la literatura. Una cosa que una eina que funciona a base d’estadística és incapaç de fer.